En Domènec Torrent ha passat uns dies a Santa Coloma aquest estiu, abans de tornar cap a Anglaterra i començar la segona temporada al costat de Pep Guardiola, al capdavant del Manchester City. Després del seu pas pel Barça i el Bayern de Munich en Dome, que s’està fent un nom destacat al panorama del futbol internacional, encara aquest any amb optimisme a la banqueta del club anglès.

“Em sap molt greu no poder anar a veure els partits del Girona”

Noteu la pressió després d’un primer any al City sense cap títol?
Pressió no, només la que  ens posem nosaltres mateixos. L’any passat vam estar molt a prop de guanyar títols però cal fer anàlisis i el resultat és que va ser una temporada molt millorable.

Teníeu jugadors molt veterans.
Sí, 14 futbolistes passaven dels 31 anys i hi havia mancances pel tipus de futbol que vol fer en Pep. Ara ho hem millorat una mica.

Tocava un canvi generacional?
Sens dubte. Vam trobar un equip molt veterà que, això sí, havia guanyat dues lligues i he de dir que eren uns professionals de dalt a baix i amb un compromís molt alt amb l’equip. Però tocava deixar pas a gent que encara no ha fet res en el món del futbol, amb noves expectatives. De tota manera quan vam arribar ja sabíem el que hi havia, i hem de ser autoexigents i per això sabem que ho podíem fer millor.

Us van apretar gaire des de la directiva del club? Amb Txiqui i Soriano sou bons amics…
Al contrari. Amb ells hi ha una relació molt estreta i tot són recolzaments. Quan l’equip no està tan bé et donen tranquil·litat, et fan palès que són allà per ajudar-te.

Què t’ha sorprès més del futbol anglès?
La mida dels vestidors, són molt petits! Els del City i l’Arsenal estan bé però la resta podrien ser com el vestidor del Farners. A estadis com el del Chelsea o el Manchester United, per mantenir la tradició no canvien res i trobo que això no és compatible amb la comoditat. Avui dia al futbol d’elit els equips tenen quatre o cinc fisios dins el vestidor, amb camilles i demés, i com els vestidors siguin tan petits allà no hi caps. No deixa de sorprendre arribar al camp de tot un United i trobar-te un vestidor tant petit.

“Els vestidors dels camps anglesos són molt petits”

Un altre factor, aquest sí que determina els partits, són els arbitratges no?
Per descomptat. Accions que arreu del món són falta allà no ho són, et roben la pilota i et munten un contraatac. El porter pot sortir a buscar una pilota per alt, l’apreten i li toquen la mà i no es xiula res. Però t’hi acostumes ràpid, no et pots queixar sempre.

Per això el futbol anglès és incontrolable?
Bàsicament per això. En llarg t’hi juguen a tot arreu, però a Anglaterra es produeixen segones, terceres i quartes jugades. Però quan els àrbitres determinen massa el que pot passar en un partit, aleshores no anem bé.

Com ho justifiquen ells?
Et diuen que la gent està acostumada a aquest futbol sense interrupcions, d’àrea a àrea. Però fixa’t que els mateixos àrbitres canvien la manera de xiular quan arbitren a la Champions. És un fet cultural per ells.

L’anglès és paradigma del futbol directe?
El  80% d’equips no passa pel mig del camp, és veritat. De la defensa a la davantera per dalt, baixar la pilota, buscar centrada i rematada. La gran majoria d’equips busca això.

Algun equip que t’hagi sorprès pel seu futbol?
El Bornemouth, és un equip petit amb un entrenador molt jove. Per les mancances que té a nivell salarial, que fan que no pugui tenir jugadors top, fan una proposta molt atractiva.

I jugadors? Al Barça ens deies que mai veuries algú com Messi; al Bayern parlaves meravelles de Douglas Costa. I ara, al City?
En Leroy Sané, que ja el coneixíem d’Alemanya perquè jugava amb el Schalke i el vam fitxar, un fenomen. Però el que m’ha sorprès és en David Silva. Ja sabia que era molt fi però a més és un camaleó, s’adapta a tot. Ja pots haver-hi el camp enfangat o en perfectes condicions, és un lluitador i té una capacitat enorme per fer-ho bé a tot arreu. I com a persona és un 10.

Això t’ho hem sentit dir de molts jugadors. Deus anar deixant bons amics als vestidors per on passes no?
Doncs sí, és que la gent és més normal de que pot semblar per la tele. Són gent molt propera,  i com més amunt puges més professionals són, i per tant accepten totes les crítiques i si cal els pots fer repetir un exercici 20 vegades en un entrenament. Quan entrenava a 3a Divisió això no passava, perquè els jugadors arriben cansats de treballar i si els fas repetir gaire els fa mandra.

Els futbolistes són més normals del que pot semblar per la tele

El mateix passa amb els directius? Has treballat al costat de mites com Rummenigge, Beckenbauer, Hoenes…
I tant! A més són gent que han passat per aquest món i saben de què va, són gent molt planera. Mantinc bona relació amb molta gent, i curiosament més amb la del Bayern. Mantinc molt contacte amb jugadors, staff, directius i fins i tot aficionats. Sovint et truquen, s’interessen per un jugador lesionat, t’informen dels equips rivals… Vivim en un món que al principi et sorprèn que tot sigui tan normal.

Ho mitifiquem massa?
Sens dubte, perquè al final són gent com tu i com jo, molt receptiva. A més, part de la seva feina és ser amables amb els fans, aturar-se i parlar-hi… Tot això forma part de la seva vida.

Com és un dia de treball d’en Dome a Manchester?
A les 8h surto de casa amb el meu fill, l’acompanyo a l’escola i vaig cap a la ciutat esportiva. Esmorzem amb l’staff i cap a les 11 comença l’entrenament. Després dignem plegats, els fan massatges i recuperació i cap a les 15h els jugadors marxen cap a casa; nosaltres solem sortir entre 18 i 19h, però els dies previs al partit sortim més tard, al voltant de les 21:30h. I a vegades, si acabem gaire tard, ens quedem a dormir i tot a l’hotel que tenim dins la ciutat esportiva.

Quantes hores de feina que ningú veu…
Fem moltes reunions, mirem com ha anat l’entrenament, preparem el de l’endemà, parlem dels rivals… Com més s’apropa el partit més tard surts de la feina.

T’has adaptat ràpid a la ciutat?
El segon cop que et trasllades és més fàcil, això és cert. A Manchester es viu bé, no ens hi acompanya el clima però és una ciutat que té de tot i una mida molt còmode. Té mig milió d’habitants, vivim al centre i ho tenim tot a mà, és més fàcil ubicar-te que a Munich per exemple. Però entre que arribo tard a casa i que viatgem molt pels partits tampoc tinc temps de fer massa vida a la ciutat.

I mira si és petit el món, que coincidint amb la teva etapa al City es tanca la col·laboració i la compra del Girona FC, club que havies entrenat i amb el que tens vincles especials. Et deu fer especial il·lusió.
Molta, moltíssima. I m’omple de goig que el club al que estic pugui ajudar el Girona, de debò que és molt important per tot el que representa per mi. M’agradaria que estiguin molts anys a Primera, i amb el City al darrere tens més recursos i opcions de reforçar-te.

La permanència és factible en una lliga tan exigent?
I tant! El que passa és que sempre tems el que desconeixes. Recorda quan van pujar a Segona A que tot eren dubtes, i mira com ha anat. Però mira exemples com l’Eibar, que se’n surten perfectament. És qüestió de creure-hi i encertar amb els jugadors que penses que van bé pel teu projecte. Però cal anar tots a una, i t’asseguro que això no és cap tòpic.

Tots, vols dir club i afició?
Sí, i mitjans de comunicació. No és el mateix escriure “Quin desastre de partit!” que “No ha sigut el millor partit del Girona”. Cal crear sinèrgies positives i aquests detalls són molt importants, especialment el primer any. Pots estar segur que hi haurà un període en què ho passaran malament, enganxaran quatre equips forts seguits i es perdran partits, i aleshores és quan la gent hem de demostrar que hi som, s’ha de transmetre a l’equip que no els deixarem sols.

Tot això es percep des de la gespa?
Molt més del que sembla. El compromís amb l’equip es veurà amb l’assistència al camp, i especialment quan hi hagi una baixada de resultats.

Segueixes sent soci del Girona, del Barça i del Farners?
I tant! El Girona me’l sento molt meu, el meu tiet hi va jugar i jo el vaig entrenar, i em sap molt greu no poder anar-lo a veure. La gent de la província de Girona se l’ha de sentir seu aquest equip, és un goig poder tenir aquest atractiu a casa. Després ja miraràs el Barça a la tele, però amb el que costa arribar aquí això no es pot deixar escapar.

Francesc Solà

Entrevista publicada a la revista Ressò del mes de setembre 2017.